BUBULINATEATRE

Jo, allò que es diu, veure’l, veure’l, en realitat no l’havia vist mai abans de tot... però es veu que més avall, més avall encara de la terra baixa, vaja, allà a Barcelona, oi tant, que el veien, perquè hi vivia i de vegades sortia a passejar pel centru. Jo no sé què és, això de passejar, que no em sé estar amb els mans buides i sempre corro amunt i avall amb un tràfec o un altre, però ell era un home de portento, esclar, carregat de lletres i amb molta feina de barrinar. Que inventar-se comèdies cansa molt, eh? I esclar, cap al tard sortia a prendre la fresca i ja el tens rambla amunt i rambla avall com un bou vell, lent, cepat, pacífic, amb aquella barba de Sant Pau ermità i els bigotis enfaristolats. I la gent prou que s’hi acostava a saludar-lo, perquè ja era famós, però ell, fora d’un cop de cap per tornar el saludo, amb prou feina obria boca. I no és pas que fos esquerp, eh? Sinó que era un home.. molt... remenat per dins, eh? Amb aquelles coses que no es veuen però que couen.

 

Perquè sabeu què hi duia, aquí dins? Un volcà! Un volcà com una casa de pagès! Tan savi que era, i hi ha coses que mai no les va poder pas pair. “Quants anys té, don Àngel?”, li preguntaven de gran. “Ni ho sé ni ho vull saber”, responia ell...