CAMINS DEL PARADÍS
El protagonista d’avui és el poeta Jacint Verdaguer, que a mitjans del segle dinou va treure la llengua catalana de la decadència literària.
De vegades Verdaguer ens fa por. Ens fa por perquè és un poeta del segle XIX i el segle dinou ens queda molt lluny. Però també ens fa por perquè Verdaguer era capellà i no estem segurs si allò que ens explica ens pot interessar.
Amb l’espectacle que avui els presentem, però, els convidem a perdre-li la por. Perquè abans que un capellà del segle dinou, i més que això, Verdaguer va ser un gran poeta. I els grans poetes sempre estan d’actualitat. perquè ens parlen d’aquelles coses que no canvien ni canviaran mai, aquelles coses que ens fan persones, sigui quina sigui la nostra època. En els poemes que avui sentirem Verdaguer ens parla d’amor, de mort, del pas del temps, de tendresa, de l’amor a la terra.
Hem deixat de banda la gran èpica de Verdaguer, per la qual és més conegut avui, que són els poemes L’Atlàntida i Canigó, i ens hem centrat en els poemes més lírics. Descobrirem un marrec de Folgueroles que ens parla de la infantesa a pagès, descobrirem un home que viatja i enyora la seva terra, descobrirem l’home rebel que es baralla amb el poder i a qui li prohibeixin fins i tot dir missa. Descobrirem l’home que ja gran i vençut desitja morir per arribar al Paradís.
I ho farem seguint el fil de la seva vida i la seva obra. Aquella vida difícil, aquells tortuosos Camins del Paradís.
